Cova de Son Torrella – Cúber.

Fa poc més d’una setmana va morir el meu oncle Toni de Cúber, artista i apassionat de la terra. Fa més de 20 anys que vaig anar al seu taller a Ca’n Puig i vaig veure unes fotos d’una cova amb una forma genital femenina a la seva entrada. Em va dir que estava fent feina amb arqueòlegs i que es pensava que, a aquell lloc, els antics mallorquins idolatraven deesses femenines.

Cercant per Internet vaig trobar el nom i el lloc: la cova de Son Torrella. De forma casual, estava apuntat a una excursió a aquella serra amb el grup de MallorcActive, així que vaig demanar al seu organitzador la possibilitat de fer una aturada, que va ser acceptada gustosament.

La cova va ser descoberta al 1956-57 per Bartomeu Ensenyat Estrany. Es considera que no va ser un refugi, sinó més bé un assentament ritual calcolític o eneolític, de l’edat del coure, entre el 2.200 i 1.900 AC. Entre altres elements es varen trobar:

• Lloses al terra, possiblement per dignificar el sòl; ganivets de sílex, botons en forma de V, penjarolls de pedra i de os, incisius de porc perforats, ganivet de coure, afilador, una dent de tauró i incisius de port amb forats.

• Abundància de restes de fauna (ovicaprins, myotragus...). Es troba una petita capelleta al fons de la cova, on troben una ceràmica incisa amb escena de sexe. Segons en Toni de Cúber, pareixia que era un amagatall. L’escena és de sexe de dos humans amb banyes, com si estassin disfressats de cabres.

• També es va trobar una lliura de plata del segle XIV i ceràmica moderna medieval, principalment musulmana.

Es considera un lloc ritual per les marques als ossos de la fauna trobada, un enllosat per donar importància a la cova i a la zona, ceràmica amb motius figuratius i retocs a l’entrada de la cova, que va ser repicada per insinuar una forma evident i per les reduïdes dimensions de la cova.

Si els primers talaiots són del 1.500 aC (edat del ferro) i els toros de Costitx són del segle V aC, podem dir que aquesta cova és un dels primeres manifestacions de la presència humana a Mallorca, i també de les primeres intervencions, al manco per la decoració externa de la cova.

Hi ha semblances amb altres coves a la Índia, a Gal·les i altres llocs del continent europeu, com a Bulgària. Per exemple, a la Índia hi ha una cava amb òxid de ferro que fa que, amb els monsons, regalimi aigua vermella, semblant, pot ser, a la menstruació femenina. A Nenkovo, Bulgària, la cova amb forma d'úter té una entrada que permet que, al solstici d’hivern, la llum solar, amb forma de fal, penetri fins al fons de la cova, semblant a un ritual d’unió entre el sol (pare) i la terra (mare).

Tot això em va recordar «La Diosa Blanca» de Robert Graves, conegut escriptor que visqué a Deià i que ell es considerava poeta. Personalment, el considero més un hermenèutic dels mites, capaç d’entendre significats prehistòrics abans de l’escriptura i, concretament, a la gran semblança de totes les cultures indoeuropees i el període neolític que es correspon amb les venus trobades per tot arreu, on adoraven al que ell anomena Triple Deessa o Deessa Blanca.

Segons Graves, en aquestes cultures matriarcals adoraven a una Deessa Suprema que reconeixien els deus homes només com a fills, parelles o víctimes. Es celebraven rituals orgiàstics, i el rei moria cíclicament i renaixia d’acord a un cicle còsmic anual (controlat per la lluna, no pel sol). Per aquesta renovació, havia de pujar a la muntanya (Son Torrella) i dur a terme el seu propi sacrifici (inicialment) o d’una víctima humana o animals (en èpoques posteriors), i realitzar una unió sexual amb la representant de la Triple Deessa; i tornava a renéixer, ja fos amb un altre home (si el rei havia estat sacrificat) o simbòlicament ell mateix en altres casos.

Aquestes cultures, que adoraven els cultes a la terra i a la vagina (com a origen de l’univers i de la vida, ja que d’ella sorgia la vida vegetal i humana), van ser substituïdes per la irrupció del patriarcat, possiblement per pobles pastors que entengueren que les dones no podien engendrar fills sense la inseminació masculina. Es va passar de la idolatració de l’úter com a misteri de la vida a un simple receptacle per la virilitat de l’home. I per tant, l’autoritat femenina minvà, els deus consorts varen passar a ser la supremacia divina i es varen reconstruir tots els mites i els rituals per ocultar el passat matriarcal.

Continúa Graves: «esta es una civilización en la que se deshoran los principales emblemas (...). En la que la serpiente, el león, y el águila pertenecen a la carpa del circo; el buey, el salmón, y el jabalí, a la fábrica de conservas; el caballo de carreras y el galgo, a las casetas de apuestas, y el bosque sagrado, al aserradero. En la que la Luna es menospreciada como un apagado satélite de la Tierra, y la mujer, considerada «personal auxiliar del Estado». En la que el dinero puede comprar casi todo menos la verdad y a casi todos menos al poeta en posesión de la verdad.»

La trinitat femenina consistia en una mateixa versió de la feminitat: la jove donzella representada per la lluna creixent; la mare, la lluna plena; i la dona vella, plena de sabiduria i coneixement, maga, endevinadora, profeta i bruixa amb un poder terrible, la lluna minvant. Sembla que la força de la dona vella era la menopausa, que retenia la sang màgica i no la vessava mensualment, donant-li més poder.

Alguns exemples de mites referents a aquesta Deessa o rituals:

• En la Índia, la triada de deesses es troba a la variant Shakti de l’hinduisme; les deesses Sarasvati, Lakshmi y Kali es manifestesn com a tres aspectes de MahaDevi. A Irlanda, la deessa cèltica Brigid es representa com una deessa triple d'inspiració, metal·lúrgia i sanació.

• Els rituals orgiàstics varen passar a ser rituals en honor a un Deu: els misteris dionisiacs a Grècia i Baco a Roma. D’aquí ve la paraula «bacanal».

• Demeter a Gràcia (Ceres a Roma, d’aquí la paraula cereal) és una manifestació de la Deessa en forma de creixement agrícola (mare). La seva filla Perséfone és la deessa consort de Hades, regna del submón i de la mort. Així com les coves eren adorades com a símbol de la terra i de l'origen de la vida, les coves varen ser convertides en símbols contraris. L’anciana es va convertir amb Hécate, de la qual podem trobar representacions d’Hecate com una deessa triple.

• Gaia, Isis, Ishtar, Yemama, Pachamama, Tara, Kwan Yin són altres exemples a altres cultures.

• Referències a pobles femenins guerrers: les Amazones a Grècia i les Valkiries als pobles del Nord.

• Les pitonisses gregues que a Roma es deien Sibil·les. A Mallorca i a l’Alguer encara es canta la nit de Nadal una profecia d’aquesta «bruixa», reconvertida al cristianisme.

• Les dones amb poders varen ser considerades bruixes (Salem, Akelarres, etc.) quan segurament l’únic que feien era reverenciar el poder femení.

• Els llocs sagrats varen passar de la foscor i de les coves cap a la cerca del sol, de la llum, construint campanars, torres i minarets de forma evidentment fàl·lica i patriarcal.

Recomano la lectura del Compte de Graves a la webgrafia, des d’on podem veure que el matriarcat tampoc era pacífic, com algú o alguna idealista podria voler pensar.

Finalment, vull comentar que si algú vos demana, amablement, formar part d’una orgia, no ho heu de considerar ni com una ofensa, ni com una petició.